V de Vivienda a Barcelona

(a sota en castellà)

COMUNICAT de VDEVIVIENDA a 14 de maig de 2009

Fa tres anys, el 14 de maig de 2006, milers de persones vam començar a sortir al carrer per reivindicar el dret a un habitatge digne. Tres anys després, els motius que ens portaren a participar en aquelles primeres segudes i assemblees obertes de forma espontània no solament segueixen vigents, sinó que han augmentat com a conseqüència de les accions de les administracions en matèria d’habitatge. Les dificultats davant l’accés a un habitatge no s’han reduït en cap punt, malgrat el que proclama la propaganda dels partits governants.

En efecte, els governs de tot signe i nivell territorial, lluny de preocupar-se per les condicions d’accés a l’habitatge i per la precarització creixent en matèria laboral i d’habitatge, han destinat els seus decrets, plans i lleis a subvencionar bàsicament a grans propietaris i constructors. El Pacte Nacional per l’Habitatge del govern català (PNH) en 2007, els plans de construcció d’habitatge a preu concertat a Castella-la Manxa, la presumpta renda d’emancipació que arriba poc i malament en un mercat de lloguer en mans de l’especulació i l’abús encobert del relloguer sense declarar, són alguns dels exemples més sagnants. Lluny d’afrontar els problemes reals de la societat civil (milions de pisos buits, centenars de milers de persones compartint pis de forma involuntària, desnonaments, desallotjaments, atemptats mediambientals, etc.), els governs s’han centrat en reanimar el sector de la construcció residencial i el sistema hipotecari. Què millor que un poc de gasolina per a apagar un foc!  El problema econòmic i social causat per l’excessiu endeutament promogut per bancs i caixes s’intenta resoldre amb injeccions de capital públic al poder financer… per a encadenar amb crèdits per a tota la vida a ciutadans i empreses. No hi ha cap dubte: els nostres polítics legislen i governen per als bancs i els grans empresaris.

Les polítiques públiques d’habitatge són, amb tot, encara més absurdes: augment del preu dels habitatges de protecció oficial (on la compravenda segueix sent protagonista); augment del límit de renda màxima per a accedir a pisos de protecció; línies de crèdit amb diners públics per als constructors que van inflar la bombolla; plans urbanístics que atropellen els drets dels veïns regalant edificabilitat als promotors; presumptes ajudes, lineals, inflacionistes i no universals, al lloguer, amb el correlatiu augment del preu tant per als nous com per als vells inquilins; autorització i expansió dels pisos turístics i bombolla en el sector hoteler en detriment de la vida social dels barris; falses promeses de persecució i eradicació del *mobbing; depredació del territori i de l’espai natural; criminalització de les recuperacions socials d’espais en desús; no aplicació del principi rector de la funció social de la propietat; desestimació de formes alternatives de tinença com les cooperatives d’ús; impunitat dels constructors que han deixat a mig construir milers i milers d’habitatges; demagògia constant al·ludint en campanyes electorals a la defensa del dret a habitatge… Seguim?

Doncs si, seguim i seguirem denunciant aquests i altres problemes, d’una i mil formes. Seguim informant-nos sobre els nostres drets i defensant-los amb accions des de les assemblees, exigint mesures estructurals que ataquin les causes reals del problema de l’habitatge. Estem decidits a seguir amb aquesta lluita perquè, 3 anys després, els nostres drets segueixen vulnerats i les nostres reivindicacions segueixen sent vigents. Potser sigui ja l’hora de passar a l’acció i buscar solucions per la nostra pròpia iniciativa.

Per aquest motiu, la Assemblea pel Dret a l’Habitatge de Barcelona VdeVivienda convoca a tota la ciutadania a seguir reivindicant el dret a un habitatge digna el dia 5 de juliol, en les places dels nostres pobles i ciutats, sota el lema… No tindràs casa en la puta vida? Busquem una sortida.  

(CAST)
COMUNICADO de VDEVIVIENDA a 14 de mayo de 2009

Hace tres años, el 14 de mayo de 2006, miles de personas empezamos a salir a la calle para reivindicar el derecho a una vivienda digna. Tres años después, los motivos que nos llevaron a participar en aquellas primeras sentadas y asambleas abiertas de forma espontánea no solamente siguen vigentes, sino que han aumentado como consecuencia de las acciones de las administraciones en materia de vivienda. Las dificultades ante el acceso a una vivienda no se han reducido en ningún punto, pese a lo que proclama la propaganda de los partidos gobernantes.

En efecto, los gobiernos de todo signo y nivel territorial, lejos de preocuparse por las condiciones de acceso a la vivienda y por la precarización galopante en materia laboral y de vivienda, han destinado sus decretos, planes y leyes, a subvencionar básicamente a grandes propietarios y constructores. El Pacto Nacional por la Vivienda del gobierno catalán (PNH) en 2007, los planes de construcción de vivienda a precio concertado en Castilla-La Mancha, la presunta renta de emancipación que llega poco y mal en un mercado de alquiler en manos de la especulación y el abuso encubierto del realquiler sin declarar, son algunos de los ejemplos más sangrantes. Lejos de afrontar los problemas reales de la sociedad civil (millones de pisos vacíos, centenares de miles de personas compartiendo piso de forma involuntaria, desahucios, desalojos, atentados medioambientales, etc.), los gobiernos se han centrado en reanimar el sector de la construcción residencial y el sistema hipotecario. !Qué mejor que un poco de gasolina para apagar un fuego! El problema económico y social causado por el excesivo endeudamiento promovido por bancos y cajas se intenta resolver con inyecciones de capital público al poder financiero… para encadenar con créditos de por vida a ciudadanos y empresas. No hay lugar a dudas: nuestros políticos legislan y gobiernan para los bancos y los grandes empresarios.

Las políticas públicas de vivienda son, si cabe, aún más absurdas: aumento del precio de las viviendas de protección oficial (donde la compraventa sigue siendo protagonista); aumento del límite de renta màxima para acceder a pisos de protección; líneas de crédito con dinero público para los constructores que inflaron la burbuja; planes urbanísticos que atropellan los derechos de los vecinos regalando edificabilidad a los promotores; presuntas ayudas, lineales, inflacionistas y no universales, al alquiler, con el correlativo aumento del precio tanto para los nuevos como para los viejos inquilinos; autorización y expansión de los pisos turísticos y burbuja en el sector hotelero en detrimento de la vida social de los barrios; falsas promesas de persecución y erradicación del mobbing; depredación del territorio y del espacio natural; criminalización de las recuperaciones sociales de espacios en desuso; no aplicación del principio rector de la función social de la propiedad; desestimación de formas alternativas de tenencia como las cooperativas de uso; impunidad de los constructores que han dejado a medio construir miles y miles de viviendas; demagogia constante aludiendo en campañas electorales a la defensa del derecho a vivienda… ¿Seguimos?

Pues sí, seguimos y seguiremos denunciando estos y otros problemas, de una y mil formas. Seguimos informándonos sobre nuestros derechos y defendiéndolos con acciones desde las asambleas, exigiendo medidas estructurales que ataquen las causas reales del problema de la vivienda. Estamos decididos a seguir con esta lucha porque, 3 años después, nuestros derechos siguen vulnerados y nuestras reivindicaciones siguen siendo vigentes. Quizás sea ya la hora de pasar a la acción y buscar soluciones por nuestra propia iniciativa.

Por este motivo, la Assemblea pel Dret a l’Habitatge de Barcelona VdeVivienda convoca a toda la ciudadanía a seguir reivindicando el derecho a una vivienda digna el día 5 de julio, en las plazas de nuestros pueblos y ciudades, bajo el lema ¿No vas a tener casa en la puta vida? Busquemos una salida.